LA DANSÀ de 1972 per Rafa Soro

Al voltant de la dansà : “Alguna cosa s’ha quedat en el camí”

A l’hora d’escriure aquesta breu aportació al que suposa la conservació de la memòria,
 els costums, i en concret les danses,

se m’acut un sentiment de reconeixement

envers  les persones que ja eren protagonistes en aquesta Dansà de 1972

 i encara hui continuen estant  aportant la seua saviesa en tot allò que suposa,

conservar, dignificar i difondre la nostra cultura popular.

Dels que apareixen en aquestes imatges vull destacar a

Sebastià Garrido, Salvador Mercado, Amparo Reig... i d’altres que no estan,

 però que hi participaren com :Fermin Pardo en la seua vesant de folklorista i cantador, Vicent Guerrero , lligat de sempre a les festes del Carrer Sant Josep
 i disculpeu-me, com no, tots aquells altres que no haja nomenat.

Al tabalet, Pepe Balilla

Passats els dies de xafogor del mes d’agost,

els veïns dels carrers Sant Josep i Carneros ,

 s’ajuntaven a les cases per tal d’assajar ,

per  aprendre a ballar les danses i poder participar a la Dansà ,

que de manera sistemàtica es celebrava el primer dissabte del mes d’octubre.

Aquest costum no era exclusiu d’aquest carrer,

era en molts d’ells on es realitzaven tant les danses,

 com la seua vessant més festiva, “les folies” .

Realitzant diversos finals de les passades. Final agenollat.

Era a les festes del carrer, que eren a la tardor,

 després que s’havia acabat el fort de les feines agrícoles .

Es sentia entre els dansaires del carrer Sant Josep aquestos versos

 que es corresponien amb una tonada de la xirimita 

i feien referència als balladors del carrer de l’Ardiaca:

“Els dansers de la Triaca ,

porten mocador de a duro  i algun dia portaran la tabarda del meu burro”.

Final d'esquena

A la Dansà del Carrer Sant Josep

 que no passava en aquests temps pels seus millors moments,

 s’incorporà en aquest any el conjunt de balladors

que formaven part de l’anomenada “Sección Femenina”

 i que havíem aprés el que sabíem de la dansà de Pascual Soro ,“Pasqualet”,

a més dels veïns del barri que també ballaven.

La dansà seguia un protocol i una estructura,

de la què alguna cosa s’ha quedat en el camí per el pas del temps.

Sota la cadència del tabal i la dolçaina un ballador, que podia ser l’anomenat “cua”

 anava incorporant a cadascuna de les parelles o “quadros” (grups de quatre persones) ballant amb cadascun d’ells.

 I en quedar constituïda la dansà estava conformada per

el “cap de dansa”, els “quadros”, la “contracua” i la “cua”.

La dansà com tot ball popular, tenia unes evolucions conegudes per tots,

  les anomenades amb el nom de “ball pla”,

 que eren les diferents variants que es podien fer al voltant del “passeig”.

La parella anomenada “contracua”, feia de suport de la “cua”,

acompanyant els seus balls amb un repiqueteig continuat de les postisses.

La “cua” era qui bàsicament feia les “passades” ,

que es contaven per punts (sis, dotze, divuit o les més complexes de vint-i-quatre punts). El seu prestigi estava en consonància entre la destresa en el ball

 i la varietat de les “passades” que realitzava.

Es solia fer un breu descans en el que és la confluència dels dos carrers

 i conforme els balladors anaven acabant esperaven per veure el final de la dansà

en el qual es ballava el “fandango”.

Aquest constava de dues parts, en la primera d’elles es ballava una passada ben lluïdora , de les de vint-i-quatre punts i amb un toc de xirimita específic.

En la segona part del fandango s’anava accelerant el ritme de l’evolució

de la passada fins arribar a la fi.

Tenint un resultat a la vegada apoteòsic i alliberador.

Tot i reconèixer la llavor de tots

 els que hem estat partícips en aquest procés recuperador,

malgrat haver quedat alguna cosa en el camí,

em queda la sensació de que hem guanyat

en el que ha suposat aquest procés de conservació

 i difusió dels nostres balls populars

 i en concret de la Dansà.

Mª Ángeles, Pepe Sabater, Sebastià Garrido, Salvador Mercado, Gema Aznar, Miquel Juan, Rafa Soro i Empar Reig.

Rafael Soro i Pérez  Xàtiva, març de 2012